La bipa-maternitat m'ha fet canviar la meva visió de moltes coses, és ben bé allò que, fins que no hi ets dins i passa un temps i podem mirar enrere no acabem de veure tot el que ens ha passat, hem necessitat.
Per a mi ha sigut fàcil maternar una segona criatura, m'he sentit connectada a ella, ja sé el que és ser mare, tota la entrega que una criatura et demana. En això no he tingut cap crisis.
Però el que si que m'ha tocat de manera forta, m'ha girat de cap per avall i m'ha fet esclatar de ràbia i sorpresa ha sigut la reacció del primer fillx. El que m'ha descol·locat tant és que no esperava que li hagués de dedicar tant de temps i atencions, i sostenir tantes enrabiades i malestar. Tot això m'ha desbordat perquè no el veia 'normal', m'ha superat.
Ara, amb el temps, me n'adono de que hem reaccionat tard, com a família, però tot i que m'hagués agradat haver fet les coses d'una altra manera també hem après molt tots plegats. Hem pogut canviar coses, la més important per a mi ha sigut posar el nostre sentir alineat amb el que estava sent -succeint-, i no estant en el desig d'una situació més idíl·lica. Això ens fa estar més presents en el que necessiten els nostres fills/es i poder buscar solucions més encertades.
Si, veure el meu fill com a 'no normal' m'ha fet patir molt, i de retruc a ell, per la meva falta d'empatia. Amb el temps he anat interioritzant que només té 5 anys, que és 'el gran' però no és gran, i que és un ésser bàsicament emocional. El seu cervell no és encara prou madur com per a tenir tanta regulació emocional, que l'aprèn de nosaltres, amb el nostre exemple i la nostra ajuda.
Dir-te això que t'acabo de dir ha sigut primordial, per a mi, i és part d'un procés llarg, doncs és fàcil de dir però no d'integrar en el cos, en el sentir. Entendre-ho i integrar-ho és el que m'ha fet acostar-me de nou al meu fill, emocionalment. Saber que tot allò que fa no és per fer-nos 'la punyeta', no és res personal, sinó que està expressant el seu malestar, les seves pors. El mantra que m'he anat dient és: com t'ajudo? què necessites? I això és el que et vull compartir, aquí i ara, més algunes coses que a mi m'han ajudat a ajudar-lo. A ell, a mi i a tots.
Alguns consells per ajudar el primer fill quan arriba un nadó:
Hem d'entendre que per a ell/a és una situació molt difícil, que s'ho passa malament, que pot tenir por de sentir-se desplaçat i que el deixem d'estimar. És una situació nova que no sap què significarà o com canviarà la relació amb la seva mare o pare. Així és que per poder calmar el seu neguit podem:
No anomenar-los germà/na gran i petit, doncs això pot portar moltes càrregues de responsabilitat, de créixer abans d'hora -són els grans però són petits, encara-, i crear desequilibris entre ells. Jo prefereixo dir el primer i el segon fill/a, en relació a l'ordre de naixement.
Explicar-li abans del naixement que tindrà un germà/na. Que no el/la deixarem d'estimar, que al principi nosaltres mares estarem molt amb el/la bebè, però que passat un temps això ja no serà tant així. Que el duem al cor, que tenir un germà/na és un regal per a tota la vida, que podran jugar junts sempre que vulguin.
Permetre-li que expressi tot allò que sent i validar-li, encara que siguin emocions que ens incomoden, com de ràbia i malestar. Si ens diu que vol que el/la bebè torni a la panxa podem ajudar dient-li: és clar, potser trobes a faltar poder estar més amb mi una estona a soles... a mi també em passa, trobo a faltar les nostres estones junts... Ha de rebre el missatge de que tot el que sent és normal, no està malament. Les seves paraules han de rebre la nostra acollida i amor, per a que les pugui treure i no se les quedi dins, que les pugui compartir amb nosaltres. Això li traurà molt malestar.
Explicar que el nostre amor es multiplica i que l'amor que li donem al nou germanetx no li traiem a ell/a. És important que les nostres paraules de que hi ha amor i lloc pels dos vagin acompanyades pels nostres actes. Així sempre tindrem un espai a prop nostre per al primer fill/a, un braç disponible per abraçar-lo, encara que estiguem amb el bebè.
És una situació temporal. És cert que un nadó és més vulnerable que un nenx més gran, i que sobretot als primers mesos de vida requereix de moltes atencions, però això no durarà sempre, i cada vegada més el germanetx s'anirà obrint, també, a la resta de la família -no necessitarà tanta exclusivitat de la mare- i podran jugar més junts.
Trobar moments d'exclusivitat amb el primer fill/a és un altre dels clàssics, i poder estar juntxs fent soroll, o que nosaltres puguem estar en l'energia de poder entrar en el seu món, sigui com sigui que ell/a necessiti estar amb nosaltres: conte, jugant, cuinant, passejant... ens adaptarem a la seva demanda tot el que ens sigui possible. Això és molt molt important, i si bé és cert que al principi ens serà gairebé impossible trobar aquestes estones -que al principi poden ser fer-nos una dutxa junts, o anar a llençar les escombraries- amb el temps hem de dedicar-li més temps. I si, en tenim, encara que ens sembli impossible. Ens hem d'organitzar com a família per a poder tenir una estona.
Donar-li molts petons i carícies, abraçades. Recordar-li sovint que l'estimem molt, i que ens té pel que necessiti, que no hem deixat de ser el seu pare i mare ni d'estimar-lo.
Donar l'atenció a cada fill que necessita, i no a parts iguals ni més a un que a un altre pel lloc que ocupa. I aquí crec que hi ha la clau del que a mi m'ha remogut tant, que de vegades m'he vist donant més atencions i anant més al ritme del primer fill que no del segon, i això no entrava, per a res, dins dels meus plans. Ara puc veure que cada fill reclama el que necessita, i si els dos ploren alhora i només puc consolar a un d'ells doncs serà al segon. Però a la mínima que pugui el primer també quedarà inclòs, amb mirades, amb dir-li: et veig, estic aquí amb tu, també, ara vindré a abraçar-te. O inclús estant al costat dels dos per a que es puguin consolar. També dir-te que, en el meu cas, no m'hi he trobat en massa moments. D'alguna manera els nens/es esperen el moment en que saben que poden ser atesos per treure la tensió acumulada. Així és que atenem a qui ho necessita, sigui el primer o el segon, buscant un equilibri en que tots es sentin mirats i atesos encara que no plorin.
La tensió anirà desapareixent, no són canvis que es facin d'un dia per l'altre, el primer fillx anirà entenent que les nostres paraules són certes, i que no ha de patir per perdre el nostre amor. L'arribada d'un germà/na ve a la nostra família a sumar, no a restar!
Espero que aquests consells t'ajudin a cuidar del benestar del teu primer fillx en un moment tan delicat com és l'arribada d'un germà/na.
Seguim creixent!
Comments